No en tindran mai prou

Em miro la premsa. Som a 4 de març i fullejo La Vanguardia, el diari més subvencionat pel govern que encapçala qui, a parer d’una part gens menyspreable de l’esquerra que sosté que no demana permís, podria ser el nostre anhelat Kerenski. A la pàgina 55 m’informen que el món empresarial aplaudeix les reformes de Rajoy. Anem bé. Però… en demana més. Astorat passo a la pàgina següent: el nombre de milmilionaris no para de créixer. Anem millor que bé.

Torno enrere. El periòdic em fa saber que la senyora Lagarde, cada dia que passa més jove, concreta: cal aprofundir la reforma laboral. No hem tocat fons. Ens empenyen a la fossa de les Marianes del mercat de treball. Me n’adono, però, que en la secció d’economia no es fan ressò del fet que, a la mateixa reunió on tots aquests exemplars de l’enginyeria social liberal –no hi veieu contradiccions, no n’hi ha- ens estan oferint un demà farcit de dolor, el president de l’Eurogrup, el ministre holandès Jeroen Dijsselbloem, s’ha manifestat en termes igual de durs, si no més. Sap que les mesures que proposa generen patiment. Se’ls en fot.

Per cert, l’Eurogrup no és altra cosa que l’ens que gestiona l’eurozona. Reuneix els ministres de finances de manera informal –així s’estalvien de respondre a l’inexistent demos europeu- per tal de coordinar les polítiques econòmiques, garantir el creixement,  promoure l’estabilitat financera i, encara que no ho diguin de manera transparent, assegurar la pèrdua de pes de les rendes del treball i garantir la submissió de les economies mediterrànies, les de l’Europa del sud.

Text complet a la darrera pàgina del FRONT de març de 2014