El republicanisme a l’ARA

El republicanisme a l’ARA

A Catalunya i a Espanya l’horitzó republicà no és cosa d’ara. Ve de lluny. I això encara que ens cenyim al sentit contemporani del terme, perquè hi ha arrels republicanes que encara ens farien anar més enrere, fins a l’antiguitat clàssica. El republicanisme de què parlem arrenca els anys de la revolució liberal i surt com a resposta a les limitacions que a Catalunya i a Espanya va presentar la liquidació de l’Antic Règim. Estem parlant de les dècades de 1830 i 1840.

El republicanisme va néixer, com a mínim, d’una quàdruple o quíntuple insatisfacció. La primera és la que van mostrar nombrosos sectors socials, populars i mesocràtics afectats per les pràctiques d’exclusió política. Tots aquells que, durant la monarquia absoluta o durant aquella altra que es va sostenir sobre un liberalisme més que moderat, en sentir-se desplaçats dels espais en què es decidien les coses que comprometien el comú, van trobar en una versió o una altra del republicanisme un ideal per combatre el poder i exigir la seva participació en el disseny de les polítiques generals.

En segon lloc, no va ser aliena a l’esperança republicana la idea que amb ella seria més fàcil resistir als efectes que el trànsit cap a l’economia capitalista i la societat liberal tenia sobre les condicions de vida de les classes subalternes, d’artesans i comerciants a camperols sense terra i jornalers. És a dir, que seria possible pensar en una reforma social.

En tercer lloc, la república es va presentar com el marc que afavoriria l’alliberament i la modernització de les consciències. Enfront de l’hegemonia cultural catòlica i clerical, i contra un casticisme que aïllava el país i els seus veïns del que passava a Europa i al món, el republicanisme equivalia a confiar en la raó, la ciència i Europa.

Finalment, el republicanisme apareix associat a les incomoditats derivades de la implementació, sobre un país que tenia una planta material inequívocament federal, d’una estructura política i administrativa unitarista, centralitzadora, anorreadora de les diferències i incapaç d’atendre la diversitat nacional de les terres ibèriques.

La geografia republicana

A Espanya va haver-hi una geografia republicana, com n’hi va haver una de monàrquica. Catalunya, el 1873 o el 1931, va ser terra republicana. No tota, però. Tenia la seva pròpia territorialitat monàrquica i, per cert, no gens negligible. A voltes a tocar l’una de l’altra: comarques federals i comarques carlines, de mitjans de l’avantpassada centúria en avant.

La primera organització explícitament republicana va ser el Partit Republicà Democràtic Federal dels anys del Sexenni Democràtic (1868-1874). A Catalunya, com diria Pere Coromines, el republicanisme va ser provincial tot al llarg del Vuit-cents. És a dir, es va encarnar en les successives plataformes partidàries que van sorgir arreu de l’Estat. En el canvi de centúria, quan hi va haver l’eclosió del modern nacionalisme de masses, el republicanisme -i segueixo de nou Coromines o Antoni Rovira i Virgili- es va nacionalitzar. En rigor, durant el primer terç del segle XX la pluralitat d’identitats va ser present en el republicanisme català. De la mateixa manera que ho van ser els diferents registres a propòsit de la qüestió social. A més dels esmentats, van ser republicans els llinatges Pi i Sunyer, els Perenya, Francesc Layret i Lluís Companys, Joan Casanova i, tot i ser-ho per raons tal vegada diverses, el mateix Francesc Macià.

Tot això és ben sabut. Com ho és que tot i la continuïtat en el temps de l’anhel republicà, aquest va concretar-se, en termes institucionals, comptades vegades. Quan la república va arribar, va durar poc i va patir els embats brutals dels enemics exteriors i, per què no recordar-ho, les flaqueses dels seus partidaris.

Tanmateix, el republicanisme va resistir a les successives desfetes de la república. Per què? Doncs perquè el republicanisme, una cultura política que es transmetia de pares a fills i d’avis a néts, va seguir sent una expectativa ideal per construir una ciutadania culta, participativa, atenta al que passava fora de la llar, disposada a fer-se present en la vida col·lectiva amb la finalitat de treballar pel bé comú. Era alguna cosa més que la recerca d’unes institucions democràtiques, fins i tot en allò que constituïa la jefatura de l’Estat. Era, i és, un ideal de llibertat, d’igualtat i de fraternitat, una aposta pels valors de participació i equitat, un rebuig recurrent, al llarg del temps, als privilegis que romanen i a aquells altres que emergeixen de bell nou, una expectativa de protagonisme ciutadà.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s