Barcelona, urbs republicana

A l’amic Ramon Grau i Fernández, amb tot el meu agraïment

Acaba d’arribar a casa un exemplar de Barcelona Quaderns d’Història; del número 20. Es recullen els treballs del XII Congrés d’Història de Barcelona. Porta per títol Recurs al passat i modalitats historiogràfiques a Barcelona. Tot plegat amb la cura i professionalitat que sempre hi posa Ramon Grau i Fernández. Aquest cop, a més, ha hagut de fer mans i mànegues per incloure la meva intervenció. Raons de salut em van impedir complir amb els terminis d’escriptura.

Grau sosté

Duarte ens proposava (…) una visió del pensament dels líders del republicanisme [pel que fa a Barcelona] entre mitjan XIX i la Guerra Civil de 1936-1939. El resum de la seva contribució, que es pot consultar també a la pàgina web de l’Arxiu Històric de la Ciutat, diu així:

 

Al llarg de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, la ciutat de Barcelona ha estat una urbs republicana.

(versión castellana: Barcelona, urbe republicana)

Grau no es limita a aquesta feina. Va molt més enllà. Em fa dir coses.

En la seva presentació oral a la sessió corresponent, Duarte va concretar aquest context geogràfic, que comprèn Espanya, França i Itàlia, on els discursos d’esquerra vuitcentistes vinculaven sempre els projectes de renovació social amb els ambients urbans i on el municipalisme apareixia com el germen del republicanisme. Duarte sintetitzava aquesta darrea idea en una frase extreta d’un escrit d’ambició europeista d’Emilio Castelar, un líder republicà amb molt de predicament a la Barcelona de final del segle XIX: “Ce que la griane est à la racine, la racine à la plante, le ciment à l’édifice, la constitution municipale l’est à la Société”.

Cert que Barcelona era arrenglerada amb altres ciutats espanyoles com a focus de republicanisme en els escrits de pensadors com Fernando Garrido, però Duarte adduïa les paraules d’un altre gran protagonista del moviment democràtic, Nicolás Salmerón, que, en un míting a la Unión Republicana Graciense el 24 de maig de 1906, feia dir a una Barcelona personificada:

Yo he sido la ciudad que ha iniciado el movimiento de regeneración de España; yo soy la que tengo el legítimo título de la primicia en la hora en la cual hayan de instaurarse las nuevas instituciones y pueda abrirse España el amplio cauce por donde, desenvolviéndose todas las ideas, y por donde, compitiendo en la esfera del derecho los intereses de todas las clases, sea el regulador de todas las libertades el sacratísimo derecho de cada uno.

Tot i que Duarte no deixava d’advertir sobre el context electoral d’aquest càntic de Salmerón a Barcelona, el reconeixement espanyol a la singularitat i el protagonisme democràtic de la ciutat catalana es pot trobar també expressat en altres registres menys conjunturals. Per exemple, en unes paraules recordades per Ferran Armengol [aquí Grau fa esment al treball d’Armengol Ferrer inclòs en el mateix volum i que porta per títol La memòria del Consell de Cent i la reivindicació moderna de l’autogovern de Barcelona, pàgs. 105-152], que foren signades el novembre de 1909 per Adolfo Posada i situades al capdavant del seu estudi sobre la legislació local a l’Espanya constitucional, fet com a contribució a una reforma descentralitzadora llargament esperada i que aleshores, després de la Setmana Tràgica, quedava altre cop ajornada:

¿Cómo desconocer que en toda la agitación producida alrededor de la reforma del régimen local ha influido poderosamente la ciudad de Barcelona, que tiene planteados, con la intensidad de todos conocida, tantos problemas reales, de los que agitan a todas las grandes ciudades de los grandes pueblos?

Entre els representants catalans d’aquest esperit republicà, destaca al llarg del primer terç del segle XX la figura de Pere Coromines, de qui Àngel Duarte ha editat modernament una selecció d’escrits encapçalada per Apologia de Barcelona, una conferència pronunciada el 8 de març de 1931 al Círcol Artístic, que és també punt d’arrencada i eix fonamental de la dissertació que anem ressenyant. El 1905, a l’article “Les llibertats del municipi”, destinat a reclamar l’autonomia de la hisenda barcelonina, Coromines començava dient que “encara avui en dia la ciutat és la manifestació més intensa i fecunda de la sociabilitat humana” i acabava posant en relleu, en una perspectiva històrica de llarga durada, el parentiu de Barcelona amb Atenes i Florència en el marc d’una mediterraneïtat compartida. Un quart de segle més tard, tot celebrant el vincle fundacional de Barcelona amb el semidéu Hèrcules -un mite clàssic- i resseguint la seva evolució històrica, Coromines cridava els barcelonins no sols a mantenir la vocació recomponedora que els havia permès fer ressorgir Catalunya al segle XIX sinó també a projectar-la més enllà de qualsevol frontera: “que d’aquesta idea no en facin un principi exclusiu, hostil i esquerp, sinó una norma de vida, apta per presidir en la Renaixença mediterrània a l’esclat d’una nova cultura”. Segons Duarte, aquest designi metropolità era compartit per no pocs historiadors, polítics, literats i artistes del Noucents, i la seva clau de volta -simple mitologia de marcada significació republicana- era una mirada sobre el passat barceloní identificat, d’acord amb la historiografia dominant, amb “tota una tradició política que té per fonament la llibertat”

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s